ENTRE LA DESHUMANITZACIÓ, L’ESTIGMA I LES VEUS SILENCIADES

Quan la discriminació es fa llei

Hi ha paraules que obrin camí. Paraules que, a força de repetir-se en tribunes polítiques, xarxes socials, tertúlies i titulars, deixen de provocar rebuig, es normalitzen i acaben convertint-se en polítiques públiques. Este 2026, a la Comunitat Valenciana hem travessat una frontera especialment preocupant. Les Corts han aprovat els primers pressupostos d’una comunitat autònoma que regulen per llei l’anomenada “prioritat nacional”, una exigència de Vox assumida pel Partit Popular que introdueix criteris vinculats a l’arrelament en l’accés a determinades polítiques socials i d’habitatge. Un pas que evidencia fins a quin punt postulats que fa només uns anys identificàvem amb l’extrema dreta han aconseguit penetrar en les institucions i traslladar-se de les paraules a les normes.

No és una qüestió merament semàntica. Darrere de conceptes aparentment neutres com “prioritat”, “arrelament” o “preferència” hi ha una determinada manera d’establir qui pot accedir als recursos públics i en quines condicions. El debat sobre la immigració ha deixat, per tant, de situar-se únicament en el terreny dels discursos per entrar de ple en el dels drets. I això ocorre en un context en què la desinformació racista i islamòfoba continua trobant en determinats discursos polítics i institucionals un potent altaveu.

Les paraules importen també quan deshumanitzen. Ho hem comprovat este estiu després de l’arribada de milers de persones a Ceuta. Un representant institucional va arribar a parlar públicament de “caçar” i “pescar” persones migrants, unes declaracions que el Ministeri d’Igualtat va traslladar a la Fiscalia perquè estudiara si podien ser constitutives d’un delicte d’odi. Mentrestant, OBERAXE va detectar 9.590 missatges d’odi en xarxes socials només durant els dos dies de major afluència a Ceuta. A l’agost, els continguts racistes i xenòfobs monitorats van créixer un 76%, amb les persones migrants i d’origen nord-africà entre els principals grups assenyalats. Quan des de les institucions es parla de persones criminalitzant-les com si foren una amenaça, una invasió o alguna cosa que es pot “caçar”, no estem només davant d’una elecció desafortunada de paraules. Estem contribuint a construir un marc des del qual una part de la societat deixa de ser percebuda com a subjecte de drets.

És precisament ací on el periodisme té una responsabilitat enorme. I on l’anàlisi que presenta enguany l’Observatori Sense Tòpics resulta especialment pertinent. Perquè hi ha una contradicció que continuem sense resoldre: les persones migrants són objecte permanent de la informació sobre immigració, però rarament en són protagonistes. Parlem d’elles, però poques vegades amb elles. Les seues veus continuen pràcticament absents de les informacions que afecten directament les seues vides, mentre polítics, institucions, forces de seguretat o organitzacions interpreten la realitat en nom seu. I quan apareixen, massa sovint ho fan des d’un enfocament victimista, assistencialista o criminalitzador més que com a persones titulars de drets i fonts legitimades per explicar la seua pròpia realitat.

Esta invisibilització tampoc afecta totes les persones migrants de la mateixa manera. L’anàlisi apunta a la consolidació d’un imaginari que estableix, de manera més o menys explícita, una jerarquia entre una migració percebuda com a pròxima, acceptable o “integrable” —en la qual encaixen amb més facilitat les persones procedents del Sud i el Centre d’Amèrica — i una altra construïda com a problemàtica o amenaçadora. En esta última representació trobem especialment les persones marroquines i les persones negres procedents de l’Àfrica subsahariana.

La paradoxa és especialment reveladora; estan infrarepresentades com a persones i sobrerepresentades com a problema. Apareixen quan parlem de Ceuta, de pasteres, de frontera, de menors migrants sense referents familiars, de conflicte o d’inseguretat. Desapareixen, en canvi, com a treballadores, veïnes, famílies, professionals, estudiants, creadores o ciutadania organitzada. Coneixem el fenomen que protagonitzen, però molt poques vegades coneixem la persona. I esta selecció també construeix realitat.

No es tracta d’amagar els problemes ni de substituir els estereotips negatius per una representació idealitzada de la migració. Això tampoc seria periodisme. Es tracta de contextualitzar, contrastar i diversificar les fonts; de no convertir l’origen, el color de pell o la religió en una explicació implícita dels comportaments; de diferenciar immigració de delinqüència i situació administrativa de perillositat; i, sobretot, de preguntar-nos qui parla, qui queda fora del relat i per què.

Hi ha, afortunadament, alguns brots verds. Periodistes i determinats mitjans comencen a incorporar altres fonts, altres històries i una mirada més vinculada als drets humans, especialment des de les seccions de societat. És encara una tendència incipient, però necessària, que intenta compensar una contradicció que mereix una reflexió profunda dins de la professió. Mentre unes pàgines tracten d’explicar la complexitat de les migracions, altres —especialment les d’informació política— continuen reproduint de manera pràcticament literal declaracions racistes, xenòfobes o deshumanitzadores de representants públics. Informar que algú ha pronunciat unes paraules no ens eximeix de contextualitzar-les, contrastar-les ni explicar-ne les conseqüències. La literalitat no sempre és neutralitat.

I encara hi ha una altra pregunta incòmoda que este Observatori ens convida a plantejar-nos: qui decideix des d’on conten els mitjans la immigració? Les rutines professionals importen, però també les línies editorials, els interessos empresarials i la propietat dels mitjans. El procés extraordinari de regularització que s’analitza en este pàgines n’ofereix un exemple especialment interessant. Una iniciativa nascuda de la mobilització de col·lectius de persones migrants i organitzacions socials va aconseguir més de 700.000 signatures i va arribar al Congrés dels Diputats i Diputades, on la seua presa en consideració va obtindre 310 vots a favor i només 33 en contra. Dos anys després, aquella pressió de la societat civil ha contribuït a impulsar un procediment extraordinari de regularització. Resulta revelador observar com una mateixa realitat pot ser presentada com una qüestió de drets i inclusió, una necessitat social i econòmica o, en l’extrem contrari, una amenaça. Analitzar la informació sobre migracions exigeix, per tant, mirar també els marcs editorials i empresarials des dels quals es construeix.

El treball que el periodista Vicent Canet desenvolupa en estes pàgines ens aporta dades i exemples per mirar críticament les nostres pròpies rutines professionals. La seua anàlisi permet identificar patrons, absències i enfocaments que sovint passen inadvertits en el vertigen de l’actualitat i ens ajuda a posar el mirall davant de la professió, no per assenyalar culpables, sinó per detectar biaixos, revisar pràctiques i fer millor periodisme.

Des de la Unió de Periodistes Valencians i CEAR València mantenim precisament eixe compromís. En un moment en què la desinformació racista i islamòfoba circula amb enorme facilitat, en què determinats discursos deshumanitzadors han conquistat espais institucionals i en què la discriminació pot acabar convertida en política pública, defensar un periodisme rigorós, independent i respectuós amb els drets humans és també defensar la qualitat de la nostra democràcia.

Perquè davant de la construcció de l’altre com una amenaça, el periodisme té una responsabilitat essencial. Posar context, verificar, desmentir on hi ha prejudici, dades esbiaixades on hi ha desinformació i persones on altres només volen que vegem un problema.

Lorena Tortosa Guerrero
Membre de la Comissió executiva de la Unió de Periodistes Valencians.