Aquest any, tornem a analitzar l’arribada a costes, principalment a les Canàries, ja que durant els últims mesos s’han produït -de manera deliberada i organitzada per certs sectors polítics, de la ciutadania i mitjans de comunicació- un gran augment dels discursos d’odi i notícies falses amb contingut racista vinculades a l’increment d’arribades de persones a Canàries i la reubicació equitativa de persones adolescents no acompanyades en diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol.
Fa 30 anys, l’arribada de la primera pastera a les costes canàries va marcar l’inici d’una ruta mortal que, lluny de detindre’s, ha continuat cobrant vides en el transcurs d’aquestes tres dècades. Aquell primer viatge va simbolitzar la desesperació de persones que, sense alternatives segures ni legals, es van veure obligades a llançar-se a la mar des del continent africà a la recerca d’un futur millor. Milers de persones han mort i desaparegut en aquesta travessia cada vegada més transitada i perillosa. En el que va de 2024, a la ruta atlàntica a Canàries han mort més de 1.200 persones. Aquesta ruta és la porta d’entrada per a molts xiquets, xiquetes i adolescents que, segons ACNUR, conformem el 13% de les persones migrants arribades a les costes canàries.
En el cas de les xiquetes, les raons per les quals es veuen obligades a fugir són diverses, però en un recent estudi d’ACNUR, el 35% assenyalava que es devia principalment a qüestions de gènere: matrimonis forçosos, mutilació genital i abús sexual, entre altres. El cas dels xiquets és igualment preocupant, ja que contràriament al discurs que acostumem a escoltar, el 54% dels quals havien hagut d’eixir dels seus països ho havien fet per violència, persecucions o amenaces greus contra la seua vida. Davant l’augment d’arribades de persones migrants a Canàries en 2020 ja es va posar en evidència la necessitat de respondre de manera àgil i garantista davant de situacions d’emergència, així com comptar amb una estructura estable d’acolliment humanitari digne.
L’increment de desplaçaments actual té a veure amb l’absència d’alternatives en el seu entorn. La inestabilitat al Senegal i la guerra a Mali han provocat un augment en les arribades d’aquestes persones a les Illes Canàries. Espanya imposa des del 28 d’agost de 2024 un nou visat de trànsit aeroportuari a les persones procedents de Mauritània. El país passa a formar part d’una llarga llista que inclou a països en conflicte com Mali, Síria o Palestina, a la qual fa poc més d’un mes es van sumar també Sudan i el Txad. L’experiència dels últims trenta anys ha demostrat que l’obsessió pel control de fronteres, l’externalització, els visats de trànsit i l’enfocament utilitarista de la cooperació fracassen. Els desplaçaments de població no disminueixen, només es fan cada vegada més perillosos i costen més vides.
El Pacte Europeu sobre Migració i Asil, que va entrar en vigor l’11 de juny de 2024 ha fracassat estrepitosament en el seu objectiu d’aconseguir una major harmonització normativa i establir un repartiment més equitatiu de les responsabilitats d’asil. L’objectiu prioritari és impedir que les persones arriben i, si arriben, expulsar-les el més ràpid possible.
El nou Pacte aposta per un mecanisme de solidaritat a la carta o flexible, amb el qual els països europeus poden finançar projectes en tercers països destinats al control migratori, en lloc de garantir un sistema de reubicació obligatòria que pose en el centre la protecció de les persones. Des de CEAR mostrem també una enorme preocupació per la ficció jurídica de no entrada, amb la qual es pretén considerar que una persona no ha arribat a la UE fins que ho autoritze l’estat membre, independentment de la seua presència física en territori europeu, la qual cosa vulneraria el Conveni Europeu de Drets Humans i altres tractats internacionals. Este nou sistema pot convertir a les fronteres europees en espais de no drets, en els quals es normalitzen condicions d’acolliment deficients i un ús excessiu de la detenció i privació de llibertat. A més, entre altres, es generalitzarien els procediments d’asil accelerats, basant-se en la presumpció que la majoria de les persones que arriben a la UE no tenen necessitats de protecció, la qual cosa impedeix un estudi individualitzat de les sol·licituds, com exigeix el Conveni Europeu de Drets Humans.
A causa de la complexitat i interrelació de la nova legislació s’ha establit un període transitori de dos anys per a la implementació d’aquest Pacte Europeu. Des de CEAR hem presentat una sèrie de propostes dirigides al govern d’Espanya per a assegurar que el Pla Nacional d’Implementació s’elabore des d’un enfocament garantista, solidari i centrat en la protecció de les persones migrants, sol·licitants d’asil i refugiades, i amb ple respecte al dret internacional i els drets humans.